ELS SESTELLEROS, família de músics

Quan era xicoteta, ma mare em va preguntar:

―Què vols aprendre, la guitarra o la pandereta?

―Jo? La guitarra! ―vaig dir sense pensar-ho. Sent filla de músic, la pandereta ja la tocava per Nadal i la guitarra era un repte important.

Me’n van comprar una que era més gran que jo i anava a l’escola de la Mare de Déu de Loreto on Antoñín ―nebot de la meua iaia― va demostrar una paciència infinita davant d’un grup de xiquets i xiquetes aprenents de guitarra i de bandúrria. Era la dècada dels 70 i no teníem més de 10 o 12 anys. Ens posaven en fila per a llegir solfeig i corregia a cadascú fins que vàrem formar un grup i no estava gens malament el so que creàrem entre tots i totes.

No cal dir que no tenia res a vore el meu coneixement de les partitures amb el de mon pare, José Germán, i el del meu oncle, Antonio Antón Brotons. Ells dos, amb la bateria i la trompeta respectivament, tocaven al Casino —als anys 60— en festes i molts diumenges al restaurant Batiste…, vaja, on es presentara.

La Santa Pola dels anys dels nostres pares no tenia massa oportunitats d’oci i, on s’escoltava música, algun «sestellero» trobaves.

La meua iaia ―dona avançada per als temps que va viure― tenia quatre germans: Antonio, Vicente, Manolo, Pepe i una germana, Manola, amb qui va estar tota la vida.

El major de tots, Antonio, va ser director de la banda de música de Santa Pola «hi ha fotografies datades en 1954», i un dels seus fills, Antoñín, també músic i mestre de solfeig, com he comentat abans. L’oncle Vicente tocava el baix i els seus fills, Antonio i Andrés, també han seguit la tradició musical.

Oncles, cosins i nebots han tingut a la mà instruments musicals que formen part de la història i el present del nostre poble.

La col·laboració de la meua família amb les festes locals ha estat un esglaó important amb idees innovadores per a aquells anys: una vegada organitzaren un homenatge a tota la gent gran del poble. Les regines de festes encapçalaven la comitiva i tots, amb un somriure i el vestit del diumenge, van compartir espai en un restaurant del poble on van menjar i ballar amb molta distensió. En una altra ocasió portaren una cantant incipient i, al carrer de la Creu, es va organitzar una revetla on va acudir tot el poble.

No sabria dir com va sorgir aquesta vessant musical «sestellera», el que sí que reconec és que quan al poble érem tots una mateixa família i ens cridàvem pels malnoms, l’única cosa que es podia fer era treballar i passejar pel carrer del Moll els diumenges. 

Les dones dels mariners han preservat cançons des d’ençà, quan anaven a cosir les malles per a eixir a faenar. Altres, han criat els fills a soles, bé perquè la guerra les va enviduar prompte, o perquè els marits passaven massa mesos en alta mar o per altres motius que ara no venen al cas. El que sí que és cert és que la dona santapolera ha sabut mantindre dempeus al poble en temps delicats.

Amb les portes obertes de les cases podies escoltar lletres de cançons entonades amb alegria o, a poqueta nit, la melodia fruit d’una partitura que no acabava d’afinar la corxera o la semifusa.

Els temps canvien i les persones coneixem més món. Les arrels haurien de mantindre’s perquè són nostres. Cal respectar-les, recordar-les per a poder entendre l’esforç que ha significat per als nostres pares i mares lluitar per a simplement ser el que som ara nosaltres.

 

 

Articulo publicado en el Libro de Fiestas de Santa Pola (Alicante) anualidad 2024 

 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Otras Publicaciones