Els meus pares i els meus germans solíem passar les festes al poble dels iaios. Jo he seguit amb el costum amb la meua dona i els meus fills.
Com que se celebraven a mitjà d’agost, tots teníem vacances. Uns dies abans començava a explicar als xiquets, de tres i dos anys, en què consistien. Ja en el poble preguntà:
—Pare —deia Llussia—, però tot el dia estan de festa?
—No, filla, sols hi ha música a la nit, en la revetlla. Tots ballen i estan molt contents. Alguns van amb vestits regionals i altres es disfressen d’altres coses.
—D’altres coses? No eixirà algú de monstre? Jo els tinc molta por. Diuen que els de veritat es mengen als xiquets.
Víctor, al ser un any major que la seua germana, va voler espantar-la i, amb la granera, va colpejar la cadira fent un tro estrepitós al mateix temps que començà a riure. El pare li va cridar l’atenció perquè Llúcia no parava de plorar.
—No veus que és més xicoteta? Ací venim a passar-ho bé i no vull baralles. Anirem a veure què està preparant la mare per a sopar i després tot el món a dansar a la plaça.
—Mare, mare! Què sopem? —va preguntar Víctor a la carrera cridant des del corredor a la cuina.
—On va este fill meu tan atarantat? —contestà la mare.
—Volem sopar prompte per anar a la festa! Què estàs preparant que fa una oloreta tan bona?
—Estic acabant l’escalivada. —Esca… què?
—Una recepta dels iaios que sempre feien quan estaven en vida i ens reuníem tota la família. Ara veureu que bona està amb una llesca de pa que el pare calfarà a la brasa del foc.
De sobte apareix Llucia, que havia acabat de plorar, amb un mitjó al cap. El pare anava al darrere amb un altre mitjó de corbata —el seu cap era més gran i no li cabia. Dansaven al so d’una sardana fent la música amb les seues veus, perquè tampoc tenien instruments com la tenora, el tible, el flabiol i el tamborí. Tota la cobla la van substituir per una cassola i una cullera de fusta. De seguida mare i fill es van afegir a la festa i tots quatre es divertiren del més bé aquella vesprada i tots els dies que passaren al poble.
Relat publicat en el llibre de l’escola d’escriptura Vullescriure.cat, fundat per @teresasaborit amb motiu de la celebració de L’amic invisible nadalenc 2025 on dedicàvem un text a un company basant-nos amb unes paraules proposades per ell o ella. En el meu cas el vaig dedicar a Tof Mu.
