L’espill de Frida Kahlo

A la pintora mexicana Frida Khalo li deien que la seua obra era surrealista i ella responia que no estava d’acord, que pintava la seua vida personal.

Una existència plagada de malalties.
Els pacients oncològics passem per diferents etapes emocionals al llarg del procés d’intervenció, tractament i seguiment mèdic del càncer. Molts coincidim en dir que és un abans i un després en la nostra vida.

Recorde a Madeleine que va quedar a dinar amb unes amigues i es va presentar amb una aparença cridanera ben diferent de com solia arreglar-se abans de la seua intervenció de mama bilateral i l’extirpació d’un muntó de ganglis. Les amigues, al veure-la entrar, la miraren amb els ulls brillants i sorpresos. I uns llavis dibuixant un somriure amable amb ganes de preguntar pel canvi.
Frida pintava amb colors vibrants, sucosos i cridaners. Era l’expresió pictòrica que li naixia per a expressar la malaltia i el dolor més profund. Conten que, postrada al llit li van preparar un cavallet on posaria el llenç i un espill al sostre per fer-se autoretrats. La raó era que pintava el que més coneixia: ella mateixa.

Molta gent et fa comentaris del tipus “que bé et veig”, “no sembla que hages passat el que contes”, “m’alegre per tu”.
És d’agrair sentir aquestes paraules quan ixen del cor. Però, per altra part, el que no es veu és que per a eixir de casa necessites molt de temps perquè no pots alçar el braç per passar-te el jersei, necessites ajuda per a pujar-te’n la mànega compressora per l’infedema, que has de comprar-te sabates sense cordons perquè no pots acatxar-te a amarrar-los i quan te les poses penses que has oblidat la plantilla i es sols el formigueig continu de la planta dels peus.

El mocador oncològic amaga els pensaments tortuosos i la por que tenim amb quin serà l’esdeveniment de la nostra vida i quant de temps hem d’estar lluitant per fer el que altres fan amb normalitat.
Apliquem la paleta de colors vius als ulls amagant les ulleres i les llàgrimes vessades quasi cada dia; perdent la son o cansats pels efectes de la químio i/o la ràdio.

El maquillatge dissimula la pal·lidesa de la pell, ja que si vols nadar a la platja quan et donen l’opció, té que ser ben tapada i abans que isca el sol; sempre i quan no tingues un PICC al braç (catèter central d’inserció perifèrica. És llarg i finet, inserit en una vena del braç que arriba fins a una vena gran en el tòrax, prop del cor. S’utilitza en quimioteràpia evitant punxades repetides per administrar el tractament i protegir les venes. Permet extraure sang sense puncions addicionals). També a l’hora de la dutxa l`has de protegir de l’aigua.

En este moment et comenten “a mi també em costa alçar-me de la butaca”, “a mi no m’agrada tampoc el sol”. Però és que nosaltres no podem elegir. Ens agradaria que les preguntes anaren dirigides als sentiments: com t’has llevat hui del llit?, que puc fer per acompanyar-te?, com van els ànims? Segur que si ixen del cor, arriben al nostre.
També s’ha donat el cas que algú s’ha posat nerviós i no sap que dir i pregunta si t’han donat alguna solució per a el teu. Et donen ganes de respondre que el meu si té solució, en canvi, el teu…
Anècdotes a part, el que si podem fer és centrar-nos en el nostre cos, cuidar-nos, i si podem alimentar l’oci d’alguna manera, insistir en ell.

En 1953, en Ciutat de Mèxic es va organitzar l’única exposició individual en el seu país al llarg de la seua vida. Va ser en la Galeria d’Art Contemporani. La salut de Frida estava ja prou deteriorada i els metges li prohibiren que hi anàs. Ella va arribar amb una ambulància i assistí a la seua exposició amb un llit d’hospital. Els fotògrafs i periodistes es quedaren impressionats. Col·locaren el llit al centre de la galeria i Frida va contar acudits i va cantar tota la vesprada. Va ser un èxit total. Creia en ella mateixa, encara que conten d’algun episodi en què la feblesa i els dolors continus li va fer perdre l’esperança.

Nosaltres tenim una trajectòria que no és lineal. Cada dia porta una cosa diferent i saben que la medicina té que fer el seu treball i el nostre és mantindre una actitud la més positiva possible amb els recursos que tenim a l’abast: acudir a entitats especialitzades com és el cas de Solc ― en la nostra zona―, participar en esdeveniments socials i culturals, fer esport, mantindre una adequada alimentació i moltes altres que de segur tenim amagades al nostre interior.

“Emmurallar el propi sofriment és arriesgar-se a què et devore des de l’interior” deia Frida.

Una bona teràpia que a mi m’ha ajudat és jugar amb les paraules creant històries que regale a la gent que vulga llegir-les des de la pàgina web: https://tintaparaplumier.es

Compartir i verbalitzar el que et passa amb persones de la teua confiança o que estiguen en la teua mateixa lluita es molt enriquidor.

Em quede amb altra frase de la pintora:

ENAMORA-T DE TÚ, DE LA VIDA I DESPRÉS DE QUI TU VULGUES

Relat publicat en la revista SOLC anualitat 2025

https://asociacionsolc.com/revistas-solc/#revista-2025/1/