Mariners, el més gran de Santa Pola

 

―Bon dia, iaio!
―Bon dia Josep! Com és que no estàs a l’institut?
―Hui tenim festa, la mestra tenia febra i ens han fet tornar a tots a casa. I la mare m’ha enviat per tu!

―Passa alguna cosa?
―No res. Que està fent caldero i com que t’agrada tant, vol que dines amb nosaltres.
―És un poc prompte per anar-se’n, no creus?
―Si, clar. Però he pensat que podries seguir contant-me coses de Santa Pola de quan tenies la meua edat.
―Uiii! Dels meus setze anys? No sé si arribaré tan lluny amb la meua memòria. Què vols saber?
―Un poquet de tot: com eren les festes, a quins jocs jugàveu, el que et recordes, m’agrada molt escoltar-te.

Les festes eren un moment molt esperat per a tots, sobretot per als mariners que deixaven de faenar i arreglaven les embarcacions amb banderetes.
―Iaio, ara també ho fan!
―Si, però no queden ni la meitat dels vaixells que hi havia. En quasi totes les cases el cap de família era mariner. A la nit, vora les dos o les tres del matí, el rentador ―que també era mariner― anava casa per casa despertant-los perquè no se’ls fera tard.
Quan tornaven de faenar, portaven la seua part del peix que els corresponia en una bosseta i les dones de seguida el netejaven i preparaven el sopar.

―I on anaven a pescar?
Estaven els que anaven al dia i els que passaven molt de temps fora de casa. Per exemple, molts pescaven al Larache, una ciutat costanera al nord del Marroc. Era econòmicament un enclau important tant per a la pesca comercial com per a la qualitat del peix fresc en la zona portuària, deien que la cavalla era abundant.
També estaven els que anaven a pescar als calamars, que era el banc pesquer canari-sahrauí, i es va quedar en este nom perquè la principal pesquera eren els calamars.

Passaven sis mesos sense xafar terra i, quan tornaven, es trobaven amb el nadó acabat de nàixer en el millor dels casos o no coneixien al fill amb més edat de quan el van acomiadar. Un treball massa dur i molt poc reconegut. Emocionalment, els afectava molt a ells i a les seues famílies.

Les dones santapoleres han fet de mares i de pares, d’ací que fora una societat matriarcal a tots els nivells. Elles transmetien la cultura, els valors humans, l’educació. No m’ha pegat carxotades la meua mare si no obeïa el que em manava!

―Què vol dir matriarcal?
―Josep, desgrana la paraula i la deduiràs a soles, o rebràs una carxotada.
Els dos començaren a riure.

―Fixa’t que, amb els guanys que van fer per les Canàries es van poder construir vivendes per als treballadors i els carrers s’anomenaven amb els noms dels llocs on pescaven, com ara el carrer Calamar, Tetuan, Ceuta, Melilla i altres més.

―Iaio, la mare m’ha dit que ens semblem molt a l’hora de fer malifetes. Jo crec que això és una mamola, però ella està ben segura.
―Ta mare és molt exagerada. Per cert, saps d’on ve la paraula mamola que sols utilitzem a Santa Pola, que jo sàpia?
―No sé, ―contestà el net.
―Seguint amb este tema de la pesca, La Mamola és un poble que en aquells moments era molt humil, però poc organitzat. Pertany a la província de Granada per la costa. D’aquí que quan no li dones valor a una cosa dius que és una mamola; o millor déiem, vaja mamola!

I això del que ens semblem, si som iaio i net no té més misteri. Igual es referirà al cas de la tortuga, entre altres ―li contestà el iaio fent-li l’ullet.

―Tenies una tortuga? Jo de xicotet també en tenia, era d’aigua i un dia la vaig portar a nadar a la platja i ja mai més va tornar―afegí Josep.

―Bé sí que ens semblem, sí. Com que totes les cases eren plantes baixes, en moltes hi havia pous. Mai més he tornat a beure una aigua tan fresca i neta.

La teua iaia poava des d’una corriola i, amarrat a la corda, un poalet d’estany. Deixava baixar el poal i, quan arribava al nivell de l’aigua se sentia plof! Menejava la corda per doblar el poal i que s’omplira.

Teníem una tortuga que li deien Valerie, esta era de terra, ens la van regalar uns francesos que estiuejaven prop de casa. A l’hivern desapareixia, i a l’estiu bambava per tot arreu. Li agradava més el formatge que la lletuga (al ser francesa…). Era molt llesta.
Un dia vaig voler comprovar si sabia nadar i se’m va ocórrer llançar-la al pou. Vaig sentir el plof! I em va semblar com un crit, però com ma mare preguntà que passava jo, vaig contestar que la porteta del pou estava oberta i li vaig donar un colp per tancar-la.

Tots buscant a Valerie i jo mut i rabosa. Poaven aigua i ja no feia tan bon gust, fins que en una d’elles, al pujar el poal van veure a la tortuga eixint-li una poteta a mesura que podia. Que forta era! Si es queda un dia més ni la conta.

Jo fugint de ma mare i Valerie fugint de mi! El càstig em va durar un mes.

Per a la resta del poble també eren especials les festes perquè venien forasters, altres veïns que, per treball, s’havien traslladat a capitals de província.Era una convivència molt bonica.

M’agradava la Santa Pola d’aquells anys perquè totes les cases eren baixetes amb les portes i finestres de fusta, sempre obertes, sopars al carrer amb taules i cadires que portaven de cada casa i un “picú” que tocava perquè els més jóvens ballaren.

Però no sols en festes, més aïna quasi tot l’any. Xarraven i cantaven amb un ambient distés i agradable. Els xiquets jugaven al carrer sense por que passaren cotxes. Era una llibertat molt sana, com es diu ara.

Cadascú valora el que ha viscut en la seua època. Ni millor ni pitjor, el que si és una llàstima es que el poble haja passat de ser un poble mariner amb la seua idiosincràsia urbana, a deixar perdre esta essència.

Però bo, igual són sensacions de vell i tots estan contents amb el que tenim; i jo també, per descomptat en algunes, però et parle des del cor.
La vida evoluciona, però és un deure moral que hauríem de salvaguardar i no deixar perdre els vincles d’on venim. Construccions emblemàtiques que recorden la vida dels nostres avantpassats, no dic que no es renoven, però almenys mantindre l’estètica d’este poble mariner al qual tant devem com a filles i fills de Santa Pola que som.

Sona una melodia de mòbil, és una cançó de Rosalia

―Iaio, anem a casa que la mare i el pare ja tenen la taula a punt.
―Sí, serà millor. Perquè jo tinc carret per a una setmana sencera. Bo un altre dia seguirem xarrant d’altres coses que et veig molt interessat, i a mi que no m’agrada xarrar!

Assessorament:

× Fotografies facilitades per Rafael Giménez Piedecausa tretes d’internet:

. La fotografia dels xalets és de la “Colección Fotos Antiguas de Santa Pola publicada per Stéphane Carasco”

×Assessorament de la vida dels mariners: Maria Teresa Bueno Vidal

Article publicat en el llibre de festes de Santa Pola anualitat 2026